Què passa realment al teu cos durant una immersió?

Tot comença abans fins i tot que abandonis la superfície.

Estàs flotant tranquil·lament, ajustes el regulador, comproves per darrera vegada l'equip i mires cap avall. Sota les teves aletes s'obre un món blau que sembla tranquil i immòbil. Respires profundament, buides parcialment l'armilla i comences a baixar.

Durant els primers metres amb prou feines notes res. Potser una lleugera sensació de pressió a les orelles. Potser el so de les teves pròpies bombolles allunyant-se cap a la superfície. Tot i que tot sembli normal, el teu cos ja ha començat a adaptar-se a un entorn completament diferent del que va ser dissenyat per habitar.

La protagonista invisible d'aquesta transformació és la pressió.

A terra vivim envoltats per una atmosfera d'aire i hi estem tan acostumats que ni tan sols som conscients de la seva existència. Sota l'aigua, la situació canvia ràpidament. Cada metre que baixem afegeix pes sobre el nostre cos. A deu metres de profunditat, la pressió s'ha duplicat. A vint metres és tres vegades més gran que en superfície. A trenta metres, quatre vegades.

No sentim aquesta pressió sobre la pell perquè el nostre cos està compost principalment de líquids, però sí que la noten tots aquells espais on hi ha aire.

Per això les orelles solen ser les primeres a avisar-nos que estem baixant.

La sensació és familiar per a qualsevol bussejador. Apareix una lleugera molèstia, una pressió creixent, com si algú empenyés des de dins de l'orella. El que realment està passant és que l'aigua augmenta la seva pressió al voltant de nosaltres mentre l'aire atrapat a l'orella mitjana intenta conservar el volum que tenia a la superfície. El timpà comença llavors a deformar-se i el nostre cervell interpreta aquesta tensió com a incomoditat.

Quan realitzem una compensació i escoltem aquest petit clic tan característic, no estem fent màgia. Simplement, estem permetent que entri aire a l'orella mitjana per equilibrar novament les pressions. L'alleujament és immediat perquè el cos torna a trobar l'equilibri que cerca constantment durant tota la immersió.

Però les orelles no són les úniques que reaccionen.

Cada respiració que prenem sota l'aigua també és diferent. Encara que tinguem la sensació de respirar amb normalitat, l'aire que arriba des del regulador està comprimit a la pressió de la profunditat on ens trobem. A vint metres, per exemple, cada inspiració conté aproximadament tres vegades més molècules d'aire que la respiració en superfície.

Per això les ampolles es buiden molt més ràpid com més profund baixem. No respirem més cops per minut, simplement cada respiració conté més aire.

Mentrestant, una cosa encara més interessant està passant de manera silenciosa dins del nostre organisme.

Cada cop que inhalem, a més d'oxigen, introduïm nitrogen. En superfície a penes hi pensem perquè el nostre cos no l'utilitza per produir energia. En una immersió, però, l'augment de pressió provoca que una quantitat cada vegada més gran d'aquest gas es dissolgui als nostres teixits.

És un procés completament natural. De fet, passa en cada immersió recreativa que fem.

Una bona manera d'imaginar-ho és pensar en una ampolla d'aigua amb gas. Mentre roman tancada, el gas es manté dissolt al líquid gràcies a la pressió. Quan obrim l'ampolla, la pressió desapareix i apareixen les bombolles.

El nostre cos es comporta de manera molt semblant.

Durant la immersió absorbim nitrogen de manera progressiva. Durant l'ascens ho eliminem a poc a poc a través de la respiració. El problema apareix únicament quan intentem accelerar un procés que la natura ha dissenyat per fer lentament.

Per això els ascensos han de ser controlats. Per això hi ha les parades de seguretat. I per això els ordinadors de busseig calculen constantment quant nitrogen estem absorbint.

Tot i això, la pressió encara guarda una sorpresa més.

A mesura que descendim cap a majors profunditats, molts bussejadors comencen a experimentar sensacions estranyes. Alguns se senten extraordinàriament relaxats. Altres noten una confiança exagerada. Alguns fins i tot troben situacions absurdes sorprenentment divertides.

És el que coneixem com a narcosi per nitrogen.

Tot i que sol associar-se a profunditats superiors als trenta metres, la sensibilitat varia enormement entre persones. El nitrogen comença a afectar el funcionament del sistema nerviós i produeix un efecte que molts comparen amb una lleugera embriaguesa. No sol ser perillós per si mateix, però sí perquè pot alterar el nostre judici precisament quan més necessitem pensar amb claredat.

El més curiós és que qui l'experimenta poques vegades se n'adona.

Per això la formació insisteix tant en la planificació, la disciplina i el treball en equip. Quan el nostre cervell es pot veure afectat per la profunditat, els procediments es converteixen en els nostres millors aliats.

I mentre tot això succeeix —mentre compensem les orelles, absorbim nitrogen, gestionem la pressió i adaptem la nostra respiració a la profunditat— la majoria de vegades amb prou feines en som conscients. Estem massa ocupats observant una paret coberta de gorgònies, seguint el vol elegant d'una manta o contemplant com un banc de peixos desapareix al blau.

Potser aquesta és una de les coses més fascinants del busseig.

Sota una aparent sensació de calma, el nostre organisme està fent un treball extraordinàriament complex. Milions d'anys d'evolució ens van preparar per viure sobre la terra, no per explorar els fons marins. I tot i així, gràcies al coneixement, a l'entrenament i a la tecnologia moderna, som capaços de passar una hora respirant sota l'aigua mentre el nostre cos s'adapta contínuament a un entorn que li hauria de ser impossible.

La propera vegada que iniciïs un descens, pensa durant un instant en tot el que està passant dins teu. Perquè cada immersió és molt més que una visita al món submarí.

És també una demostració fascinant de fins on es pot adaptar el cos humà.