Mai és tard per a descobrir un món nou

Avui vull escriure un article diferent. D'aquests que no neixen d'una activitat concreta, d'una sortida o d'una notícia del club, sinó d'alguna cosa que t'obliga a parar un moment i pensar. A vegades veiem una escena senzilla, aparentment quotidiana, i de sobte ens adonem que tanca molt més del que sembla. I quan això ocorre, crec que val la pena compartir-ho.

Avui vull parlar del Sr. Miquel C. M., recentment titulat com a bussejador als seus 72 anys. No sols pel fet d'haver aconseguit una nova certificació, que ja té mèrit, sinó pel que representa la seva decisió d'iniciar-se ara en un món tan exigent i alhora tan fascinant com el busseig. Perquè bussejar no és simplement posar-se una ampolla a l'esquena i entrar a l'aigua. Implica aprendre, adaptar-se, adquirir tècnica, guanyar seguretat, conèixer els propis límits i acceptar que, per molta experiència que un tingui en la vida, hi ha moments en els quals toca tornar a començar des de zero.

Fer-ho a una edat avançada afegeix, inevitablement, un element més. Seria absurd negar que amb els anys apareixen limitacions reals. El cos canvia, la recuperació pot ser més lenta, la capacitat física pot no ser la mateixa i determinades condicions de salut obliguen a extremar la prudència. En el busseig, a més, tot això importa especialment. No parlem d'una activitat banal, sinó d'entrar en un mig diferent al nostre, sotmès a pressió, temperatura, esforç, càrrega d'equip i situacions que requereixen atenció, mobilitat i capacitat de reacció. Precisament per això, aconseguir una titulació als 72 anys té encara més valor quan es fa des de la responsabilitat, el coneixement de les pròpies capacitats i el respecte pels límits reals.

Aquí està, per a mi, una de les grans lliçons que transmet Miquel. Admirar el seu exemple no significa negar l'edat ni convertir-la en una cosa irrellevant. Significa entendre que existeix una diferència enorme entre la imprudència i la determinació. Una cosa és actuar com si els anys no existissin i una altra molt diferent és acceptar que existeixen, valorar correctament els riscos, escoltar al cos, actuar amb prudència i, així i tot, no renunciar automàticament a viure una cosa nova. Aquest matís és important, perquè massa vegades confonem una dificultat real amb una impossibilitat i acabem posant-nos límits abans si més no de comprovar fins a on podem arribar.

Però en el cas de Miquel hi ha alguna cosa que, per a mi, fa aquesta història encara més especial: ara pot bussejar amb la seva filla. I això canvia molt el significat de tot. Perquè compartir una afició amb una persona volguda sempre és bonic, però quan parlem d'un pare i una filla, l'experiència adquireix una profunditat diferent. Durant molts anys són els pares els qui ensenyen, acompanyen, protegeixen i obren camins. Amb el temps, a vegades ocorre una cosa preciosa: els papers s'entrellacen, i són els fills els qui mostren nous mons als seus pares.

Poder entrar junts en la mar, preparar una immersió, compartir nervis, aprenentatge, silenci, mirades sota l'aigua i després comentar tot el viscut en sortir és alguna cosa que va molt més allà del propi busseig. Són records compartits, temps de qualitat i experiències que difícilment s'obliden. Per a una filla, poder veure al seu pare descobrir una cosa nova al seu costat ha de ser extraordinari. I per a un pare, poder continuar compartint aventures amb la seva filla en una etapa de la vida en la qual moltes persones comencen a tancar portes, em sembla encara més enriquidor.

Aquí està, probablement, el que més em fa reflexionar de tota aquesta història. No es tracta només d'haver aconseguit un títol. Es tracta de conservar la curiositat, de continuar tenint ganes de viure coses noves i, sobretot, de fer-ho al costat dels qui volem. Moltes vegades pensem que els grans records familiars pertanyen a determinades etapes de la vida, però no té per què ser així. També poden construir-se als 72 anys, sota l'aigua, compartint una immersió amb una filla i descobrint junts un món completament diferent.

I sí, l'edat té límits reals. Negar-ho seria ingenu. Però una cosa són els límits que imposa el cos i una altra molt diferent els que ens imposem nosaltres abans d'intentar-lo. A vegades decidim massa aviat que alguna cosa ja no és per a nosaltres, quan potser simplement exigeix més preparació, més prudència o una forma diferent d'afrontar-ho.

Per això vull felicitar públicament el Sr. Miquel C. M. per la seva recent titulació, però també per alguna cosa que no apareix en cap targeta ni en cap certificat: la seva actitud. Per demostrar que continuar aprenent no té data de caducitat, que la prudència no està renyida amb les ganes de viure i que encara poden quedar moltes primeres vegades per davant.

I, especialment, per recordar-nos el valor de compartir-les.

Perquè al final potser d'això es tracta. De continuar trobant motius per a il·lusionar-nos, de no deixar de descobrir coses noves i de tenir la sort de fer-ho al costat de les persones que formen part de la nostra vida.

Enhorabona, Miquel.

I enhorabona també per aquest privilegi tan especial de poder mirar al teu costat, sota l'aigua, i trobar allí a la teva filla compartint amb tu una nova aventura.