Quan deixes de nedar i comences a bussejar: l'art de l'aleteig

Hi ha alguna cosa que ningú no t'explica del tot quan comences a bussejar. T'ensenyen a respirar, a compensar, a buidar la màscara, a controlar l'armilla… però el moviment, aquell gest constant que t'acompanya durant tota la immersió, sol quedar en un segon pla. I, això no obstant, és aquí on passa una de les transformacions més profundes del bussejador.

Perquè al principi un no busseja. Res.

És inevitable. El cos recorre al que coneix, i el que coneix és el moviment de cames típic de la natació, aquest vaivé alterna que tots hem fet alguna vegada. Funciona, és clar que funciona. Et desplaça, et permet avançar, et fa una sensació de control. Durant les primeres immersions fins i tot sembla suficient. Però a poc a poc, sense que ningú t'ho digui de manera explícita, comences a notar que alguna cosa no encaixa del tot.

Et canses més del que esperaves. L'aire dura menys. El fons, si és a prop, s'enterboleix al teu pas. I el més curiós: com més intentes anar suau, més maldestre et sents.

Aquest és el primer indici que ha arribat el moment de canviar.

L'aleteig tipus “crol” no és incorrecte en si mateix, però està pensat per a un mitjà i una posició molt diferents de les del busseig. A l'aigua, en horitzontal i amb flotabilitat neutra, aquest moviment genera més problemes dels que resol. No empeny l'aigua de manera eficient, crea turbulències innecessàries i, sobretot, trenca l'harmonia entre el cos i l'entorn.

Però no s'abandona perquè algú ho prohibeixi. S'abandona perquè el mateix bussejador comença a buscar una altra cosa.

Aquest canvi sol arribar quan millora la flotabilitat. Quan ja no necessites moure't constantment per mantenir-te en una profunditat. Quan descobreixes que et pots quedar quiet, suspès, sense esforç. En aquell moment, qualsevol moviment deixa de ser automàtic i passa a ser-ne conscient. I aleshores apareix la tècnica.

L'aleteig de granota sol ser el primer gran descobriment. No és un moviment ràpid ni impulsiu. És més aviat pausat, gairebé meditatiu. S'obre, empeny, es tanca… i després hi ha un petit silenci, un instant en què no fas res i, així i tot, segueixes avançant. Aquest instant ho canvia tot. Perquè entens que no cal moure's constantment per desplaçar-se.

L'aigua deixa de ser una cosa per la qual passes i es converteix en una cosa amb la qual col·labores.

A més, aquest tipus d'aleteig té una cosa profundament respectuosa. L'impuls es dirigeix ​​cap enrere, no cap avall, i això vol dir que el fons roman intacte. La sorra no s'aixeca, la visibilitat no es trenca, la vida que hi ha al voltant no s'altera. És un gest més net, més conscient, més d'acord amb l'entorn on et trobes.

A partir d'aquí, el bussejador comença a refinar la manera de moure's. Ja no només es tracta d'avançar, sinó de posicionar-se. De girar sense desplaçar-se, de corregir sense envair, de retrocedir sense remenar res. Moviments petits, gairebé invisibles des de fora, però plens d'intenció.

I llavors apareix una cosa que al principi costa d'acceptar: moure's menys és moure's millor.

El bussejador que comença té pressa. Vol veure, recórrer, descobrir. Qui evoluciona entén que el mar no es recorre, s'observa. Que no cal avançar constantment, perquè moltes vegades el més interessant passa quan t'atures.

L'aleteig deixa de ser una eina per anar d'un punt a l'altre i es converteix en una manera de ser-hi. Cada impuls es mesura, cada gest se suavitza, cada moviment té un propòsit clar. Ja no hi ha puntades de peu innecessàries, ni desplaçaments bruscs. Només continuïtat.

I en aquell moment passa una cosa difícil d'explicar si no l'ha viscut: el bussejador deixa de sentir-se com un cos que passa per l'aigua i comença a sentir-se part d'ella.

El consum d'aire baixa sense esforç. L'estabilitat millora. Els animals se n'acosten més, perquè ja no et perceben com una presència invasiva. Tot esdevé més silenciós, més fluid, més natural.

Per això, el canvi d'aleteig no és simplement una millora tècnica. És un canvi de mentalitat. És passar de fer a comprendre. D'empènyer l'aigua a lliscar-hi.

I potser per això, quan algú fa temps que busseja i veu un principiant aletejar amb força, no ho jutja. S'hi reconeix. Perquè tots hem passat per aquí. Tots hem començat nedant.

Fins que un dia, sense adonar-nos del tot, vam deixar de fer-ho.