Ordinadors de busseig: què hi ha realment darrere d'aquell braçalet que ens diu quan pujar

Portem l'ordinador al canell com qui porta un rellotge qualsevol, i tanmateix poques vegades ens aturem a pensar en el que passa dins seu mentre bussegem. Cada segon, aquell petit aparell fa una cosa que cap sentit humà pot fer: calcular, a partir de la fondària i el temps, quant nitrogen s'està dissolent als nostres teixits i quant caldrà esperar abans que sigui segur tornar a la superfície. No mesura el que sentim, perquè no sentim res d'això. La saturació de gas inert al cos és invisible, silenciosa, i per això durant dècades el busseig va dependre de taules impreses i d'una bona dosi de prudència. L'ordinador va canviar aquesta relació, però no va eliminar la incertesa que hi ha a sota: només la va convertir en un càlcul continu, adaptat a cada immersió concreta en lloc de un perfil quadrat pensat per al pitjor dels casos.

Per entendre què fa aquesta pantalla cal remuntar-se a una idea que té més d'un segle. A finals del segle XIX, el fisiòleg escocès John Scott Haldane va observar que el cos no absorbeix ni allibera nitrogen de manera uniforme, sinó que diferents teixits ho fan a velocitats diferents: la sang es satura i es dessatura ràpid, mentre que teixits com els lligaments o el greix ho fan molt més lentament. A partir d'aquesta observació es va construir la idea de dividir el cos, matemàticament, en una sèrie de compartiments teòrics, cadascun amb la seva pròpia velocitat d'absorció, i de calcular en paral·lel quant nitrogen acumula cadascun d'ells durant la immersió. Cap compartiment correspon a un òrgan real; són simplificacions matemàtiques que, ajustades durant dècades amb dades d'immersió i algun que altre cas de malaltia descompressiva, permeten predir amb una probabilitat raonable quan l'ascens és segur i quan no.

La majoria dels ordinadors actuals fan servir alguna variant del model desenvolupat pel metge suís Albert Bühlmann, conegut com ZHL-16, que treballa amb setze d'aquests compartiments teòrics i amb un valor límit per a cadascun, l'anomenat M-value: la pressió màxima de nitrogen que aquell compartiment pot tolerar a una fondària determinada sense que es consideri que hi ha risc significatiu de formació de bombolles. Mentre bussegem, l'ordinador recalcula en temps real quant s'ha saturat cada compartiment segons la fondària exacta a la qual hem estat, no una fondària mitjana ni una taula fixa, i compara aquest valor amb el seu límit corresponent. Tan bon punt algun dels compartiments s'apropa massa al seu M-value, l'aparell comença a exigir parades de descompressió, temps de no descompressió més curts, o directament ens avisa que hem d'iniciar l'ascens. És, en essència, una taula de descompressió personalitzada que es recalcula moltes vegades per segon en lloc d'una sola vegada sobre el paper.

Aquí hi ha precisament l'avantatge respecte a les taules clàssiques, però també la raó per la qual dos ordinadors poden mostrar temps diferents per a la mateixa immersió sense que cap dels dos estigui necessàriament equivocat. Els fabricants ajusten el model base amb el que es coneix com a factors de gradient, uns percentatges que redueixen el marge permès respecte al M-value teòric per introduir un coixí de seguretat addicional. Un ordinador configurat de manera conservadora començarà a demanar parades abans i les allargarà més, mentre que un altre configurat de manera més permissiva s'apropar més al límit calculat pel model original. Cap dels dos menteix: tots dos estan resolent la mateixa equació amb un marge de seguretat diferent, de la mateixa manera que dos enginyers poden dissenyar el mateix pont amb coeficients de seguretat diferents sense que cap sigui incorrecte.

Aquesta és també la raó per la qual factors com el fred, l'esforç físic, la deshidratació o l'edat, que cap ordinador pot mesurar directament, continuen sent determinants en el risc real de patir un accident descompressiu encara que l'aparell marqui el perfil com a correcte. El model matemàtic assumeix un cos estàndard en condicions estàndard; el bussejador real rarament ho és. Per això molts ordinadors inclouen ajustos de conservadorisme que el mateix usuari pot activar, i per això el consell de pujar sempre més a poc a poc del que és estrictament necessari, respectar la parada de seguretat encara que l'ordinador no l'exigeixi i evitar el busseig al límit de la corba de no descompressió continua sent tan vàlid avui com quan només existien les taules de paper. L'ordinador redueix la incertesa, però no la converteix en zero, i confondre un número en una pantalla amb una garantia absoluta és un dels errors d'interpretació més estesos entre bussejadors amb poques immersions.

Un altre punt que sol generar dubtes és què passa quan l'ordinador entra en mode de descompressió obligatòria de manera inesperada, cosa que pot passar fins i tot en immersions planificades dins dels límits recreatius si s'ha bussejat més profund o més temps del previst. En aquell moment l'aparell no s'està inventant una parada arbitrària: està indicant que, segons el seu model intern, algun dels compartiments ha superat el marge que considerava segur, i que saltar-se aquella parada augmenta de manera real la probabilitat que es formin microbombolles de nitrogen als teixits o al torrent sanguini, el mecanisme que hi ha darrere de la malaltia descompressiva. Respectar aquesta indicació, gestionar l'aire restant i, si cal, recórrer a una ampolla d'emergència o a un company per completar la parada de manera segura és sempre preferible a ignorar el senyal per la incomoditat d'allargar la immersió.

Amb el temps han aparegut variants del model original, com el RGBM, que introdueix ajustos pensats específicament per a perfils de busseig repetitiu o amb parades de seguretat més profundes, i algoritmes propis de certs fabricants que combinen diversos enfocaments. Cap d'ells substitueix la formació ni el criteri del bussejador, i aquest és potser el missatge de fons que convé interioritzar: l'ordinador no busseja per nosaltres, calcula per nosaltres. Entendre encara que sigui de manera general què hi ha darrere d'aquesta pantalla ajuda a llegir-la amb criteri, a saber per què de vegades convé ser més conservador del que l'aparell exigeix, i a recordar que la seguretat sota l'aigua continua depenent, en darrera instància, de les decisions que prenem abans que la pantalla hagi d'avisar-nos de res.